El 21 de setembre se celebra el dia mundial de l'Alzheimer. Aprofitant aquesta important data i el fet que fa unes setmanes es va fer “viral” un vídeo en el qual Ted McDermott, excantant amb símptomes d'aquest tipus de demència, apareix amb el seu fill cantant en el cotxe per recaptar fons per a una associació del Regne Unit, aquest mes ho dediquem a tractar aquest tipus de demència i la seva relació amb la conducció.
Deixar de conduir per presentar símptomes de demència pot ser un dur cop per a moltes persones. Abans d'arribar a aquesta situació, la llei permet establir un punt intermedi entre el “apte” per conduir i el “no-apte”. En casos en els quals la simptomatologia està en fases primerenques i amb un informe favorable de l'especialista del pacient, es podria continuar conduint sota el dictamen de “apte amb restriccions” (dictamen que també es dóna en moltes altres malalties, del cor o de la vista, per exemple). En aquest sentit, es podrien indicar restriccions per a la conducció: disminució de la velocitat a la qual es pot conduir, restricció a la conducció en un radi proper al domicili o la limitació a la conducció diürna són els exemples més comuns. No totes les persones cursen aquesta demència amb els mateixos símptomes en l'inici, pot ser que hi hagi persones en fases primerenques en les quals no es vegi afectada la coordinació i l'orientació d'una manera important, per la qual cosa dependrà de cada cas. En ser una demència que avança a velocitat molt diversa en funció de la persona, es dóna una vigència anual per a aquests casos i així es va controlant la seva evolució.
En un conegut documental, el seu protagonista diagnosticat, afirma que deixar de conduir és deixar que l'Alzheimer li venci. En aquest cas, potser ens haguéssim de preguntar si realment la qüestió és d'una lluita entre el pacient i la malaltia (a veure qui pugues més), doncs les probables conseqüències de conduir quan no s'està plenament capacitat no solament impliquen a la persona diagnosticada.
El fet que una persona diagnosticada arribi a pensar d'aquesta manera, ens ha de fer reflexionar als quals li envoltem si no podem fer una mica més perquè no se senti així. Davant un diagnòstic com aquest, (més si tenim en compte que el pacient pot ser conscient de les conseqüències que es deriven d'ell al moment en què és informat) la família, i l'entorn en general, ha de poder oferir suport i empara perquè se senti protegida. Així, s'intenta que els canvis que es vagin succeint siguin el més graduals possible per intentar que hi hagi el mínim d'alteració en la seva vida quotidiana.
Quan la conducció ja es preveu perillosa i ha de deixar de conduir, és important oferir alternatives perquè la persona no es quedi reclosa a casa sense poder sortir: buscar a algú que pugui encarregar-se de portar-li a llocs als quals sol anar, intentar que se li facin lliuraments a domicili d'encàrrecs que no pugui fer si no és conduint ell mateix (medicaments, fer la compra, etc.); deixar que vagi en el seient del copilot, o si ha d'anar en el darrere, que ho faci acompanyat d'una altra persona pot ajudar en el canvi perquè no se senti sol i desplaçat, i intentar veure-ho, dins del negatiu de la malaltia, des d'una visió positiva: que així anirà acompanyat en el cotxe, que podrà gaudir del paisatge, que és moment ara per relaxar-se durant el viatge…
Si se sospita que un familiar pot estar entrant en un procés de demència hem d'estar atents a alguns senyals: si es noten canvis en la seva forma de conduir, es distreu amb facilitat en escoltar música o quan li parlen, reacciona de forma inadequada davant situacions perilloses, dubte davant la presa de decisions (en entrar en l'autopista o en una rotonda), confon els senyals de tràfic, condueix a velocitats inadequades, es perd per llocs coneguts o s'equivoca de carril, són exemples comuns que ens han d'alertar.
Des de Institut Oftàlmic de Mallorca, esperem poder orientar-los si es troben en una situació similar i trobar la millor solució per a cada persona.